Proto-periodista en moviment

Punt de càrrega casolana de fabricació manual, d'origen potencialment reciclat i, a més, de bon estil.

Els que fem servir un munt d’aparells electrònics, a més dels mòbils i reproductors de música, sabem el que és anar cada dia a buscar on està el telèfon carregant-se i no enrecordant-se. A més, si cada dia és a un lloc diferent, es perd un petit temps ridícul, si de cas un o dos minuts buscant-lo, però si es fa un càlcul d’un mes sencer, resulta que perdem… prop d’una hora al mes buscant on (collons) és el mòbil. Fa poc de temps que he visitat l’Ikea de L’Hospitalet del Llobregat, i he trobat molt bona idea allò de definir un espai fix on carregar els aparells, com a un prestatge dels mobles de BestÃ¥, o bé amb Signum, una estructura de plàstic feta específicament per a això.

Quan vaig vore la segona solució, no hi vaig caure en un principi, i em pensava que es tractava d’un urinari per a bebès. La idea no sols era molt encertada, sinò que, en el meu cas, molt necessari, ja que l’ús que faig servir del meu mòbil Blackberry Pearl feia que s’esgotara en un dia la bateria, a més d’altres cafeteres com una càmera de fotos Panasonic DMC-LX2 (tres bateries), i d’un altre mòbil vell (i romàntic) Samsung ZX-140V. Així que em passe tots els dies enxufant i desenxufant tres vegades. Malgrat això, no ho vaig comprar per raons de prioritats encara que, probablement, es tractava de l’excusa perfecta desprès d’uns minuts dubtant de si el disseny era gaire bonic per al meu gust. Estèticament, semblava un contrapès d’un parasol de qualsevol terrassa de bar d’Alacant.

La solució proposada per Ikea

Ah! Però veges tu que, hui, a punt de perdre’m en un laberint que és un batzar del barri barcelonès del Guinardó, he vist un poalet (cubellet, per als catalans) tan petit com les necessitats fisiològiques d’un xiquet entre dos i tres anys en tot una vegada. Pensat i fet, la mirada vigilant d’un xinès que posava els ulls sobre mi, va anar transformant-se d’un lleuger somriure que delatava suposicions paternals cap a judicis sobre la meua cordura, en veure que el que agarrava desprès va ser: un lladre de tres enxufes, un joc de bisturís, cinta adhesiva agressiva i una catifeta de ratolí. Sembla que no hi tenia cap relació la meua cistella de compra, però hi havia una creativa solució al laberint xinès rondant-me al cap.

Galeria de fotos

En arribar a casa, vaig fer el següent procediment:

1. Buscar un poalet, preferiblement els que s’ofereixen com a urinari de bebé que siga bonic, i amb prou espai per a amagar enxufes davall, i posar cafeteres pel damunt.
2. Foradar un cercle d’uns 5 cms de diàmetre en el fons de l’urinari amb un cutter (o un bisturí de llàmina forta).
3. Foradar un túnel al peu del poalet, tocant a terra, perquè passe el cable del lladre d’enxufes
4. Passar els cables de tants adaptadors com número d’enxufes tinga el lladre, pel forat del fons.
5. Aguantant els cables drets, estirant-los cap amunt, envoltar-los de paper de periòdic (o de cuina), lleugerament arrugats, per a guanyar nivell i no es quede tan a fons.
6. Fer un tap: D’una catifeta de ratolí, un paper-cartró o semblant, tallar-lo de manera que tinga la mateixa forma del buit.
7. Fer un parell de talls en creu al tap pel centre, i fer passar els cables per la ranura.
8. Si la forma del poalet ho permet, envoltar el cable sobrant dels adaptadors per dins i amagar-lo avall.
9. Tapar (ara sí) el punt de càrrega.
10. Voilà el punt de recàrrega.

Uns quants consell personals:

1. Jo preferisc utilitzar de tap la catifeta del ratolí, donant-li la volta, ja que evita que llisquen els aparells.
2. Es molt fàcil fer-lo blanc, és fàcil trobar urinaris (o altres poalets) i lladres d’enxufes blancs. Si el voleu d’altres colors, a comercis de gran superfície de bricolatge, com ara Aki o Leroy Merlin, n’hi han de vermell, groc, taronja, blau i transparent.
3. Per a poder moure la cafetera lliurement pel terra, utilitzeu filferro plastificat per a enrotllar el cable sobrant, i enganxeu-lo per dins amb cinta adhesiva.
4. El lladre d’enxufes, preferiblement amb interruptor lluminòs. Això dòna efecte modern i cool perquè la llum traspassa el plàstic blanc (o d’altre color), com a indicatiu de que hi ha pas de corrent.

Gràcies a això, m’he estalviat huit euros; és a dir, el Signum costa 12€, i del laberint xinès m’he gastat 4€, i les plusvàlues del treball són autogestionats per a finalitat pròpia. Veges tu quina paradoxa, evitar l’abús de les deslocalitzacions a xina en un batzar xinès. Gràcies a això, ara tinc una hora lliure cada mes per a, per exemple, llegir la novela Crossing to Safety (1987) de Wallace Stegner. I és que pels que volem ser periodistes (i en altres professions) el temps és or, i l’or escaseja en estos temps.