Proto-periodista en moviment

Copenhaguen descansa sobre Sjælland, l’illa més gran del país, de la mateixa manera que ho fa l’estàtua de la sireneta de H.C. Andersen sobre una roca amb forma d’ou mig capgirat. Mirant cap al nord-oest, a l’horitzó de la mar, la dona s’asseu tranquilament sobre la pedra envoltada d’aigua, però amb la seguretat de tenir el terra a prop, d’esquenes on viu el seu amant. Amb aquest paral·lelisme podem definir també a la capital de Dinamarca, amb una mirada nòrdica, però sense renunciar a trobar-se prop d’Europa, al qual l’estima més que cap país nòrdic. Les sensacions que es palpen en l’ambient quan un es passeja entre les gents a Kompagnistraede, Østergarde, o pel Barri Llatí, és una intel·ligent barreja de dolçor, elegància i vitalitat. Això sí, s’ha d’evitar el barri de Nyhavn, com a mínim recomane fer-ho; el seu nom significa “el port dels lladres” i és que, certament, tot el que hi ha allà es caríssim, un atrac a mà armada. Per exemple, una ampolleta d’aigua que a Alacant costaria 40 cents. en qualsevol supermercat, allà costa 20 kr. (2′80€). En canvi, el barri de Christianhavn, igual o més encara mariner que la massificada Nyhavn, ofereix un entorn més “normal”, la vida dels danesos sense cartrò i pedra, tal com és.

(més…)

Per als preparatius del viatge a Dinamarca havia fet servir una eina web per a viatges d’allò més utilíssima, que m’ha deixat bén bocadabat. En la partida i arribada s’escriuen els noms de dos carrers, edificis, monuments, places, platges, llogarets, pobles, ciutats. De dues coses qualsevulla que existisca a Dinamarca. I voilá, un itenerari amb totes les combinacions possibles de transports, ja siguen busos, metros, tramvies, trens de llarga distància, a péu, en bici… només faltava volar. Gràcies a aquesta meravellosa utilitat he pogut imprimir-me un bon grapat de fulls amb mapes per a poder arribar sa i estalvi als albergs, pubs, i museus, a falta de saber xerrar danès, per si de cas el meu anglès de pot fa mal als oïdes. Si ja m’imaginava que es tractaria d’un país sofisticat, en el fons fins que no hi arribara no ho sabria ben del tot.
(més…)

Avui comença el meu viatge cap a Dinamarca, el més meridional dels quatre o cinc països nòrdics, durant cinc dies. La tria d’aquest viatge ha estat possible per la llei d’oferta i demanda del mercat, la qual cosa no vol dir que haja sigut fàcil, ja que comprar un bitllet per Ryanair és travessar un camp de mines i explossius de taxes i tarifes misteriosses perquè la butxaca isca més o menys protegida. La causa del viatge, en canvi, és simplement la pura i neta curiositat, tanta que la idea en principi era anar acompanyat, però al final la cuca inquieta que tinc al cap ha sigut capaç d’empènyer-me a anar tot sol.
(més…)

Com ja vaig dir fa una setmana, hi ha un bon grapat de periodistes que aprofiten l’agost per a fer crítica (i també, autocrítica), sobre el relaxament del respecte a la lliure informació. Si més no, el 9 d’agost d’enguany es va obrir un grup a Facebook per a demanar “que els mitjans no cobrisquen més rodes de premsa sense preguntes“, i a hores d’ara hi ha més de 4.000 persones adherides. L’objectiu principal d’aquest grup era, segons el seu creador, el periodista Carlos Hernández Echevarría, fer arribar un manifest als directors de mitjans, perquè es decidiren a no publicar aquesta sort de “No-Do’s” contemporanis. Però abans que cap director haja fet res, són els mitjans els que s’han aplegat al debat, des del diari nacionalista de dretes Libertad Digital fins al d’esquerres pro-governamental Público, passant per ABC, la SER, El Mundo i, fins i tot, els informatius de la RTVE, molts dels quals han reproduït una nota de l’agència EFE que explica molt bé la situació. La periodista Almudena Ariza, que es juga la vida a l’Afagnistan per a fer la seua feina per a TVE, des de l’altra punta del món, també critica als qui es creuen “els amos de l’Univers”.
(més…)

Als valencians no ens vé res de nou, fa més de tres anys els periodistes valencians denunciaven que el PP havia estés als periodistes aquella costum de deixar preguntes sense resposta a l’oposició. Ara aquestes pràctiques s’han estès fins a Navarra, i se’n han assabentat fins i tot els alemanys, que situen el començament de tot això en un polític que gaudeix de vestir amb roba de Jean-Paul Gürtel. Almenys és encoratjador comprovar que els turistes es llegeixen la premsa local a Benidorm.

Molt poques vegades he estat d’acord amb les opinions polítiques d’Arcadi Espada, però hui ha estat una excepció. Si els mitjans de comunicació serveixen per a la construcció d’una realitat, el que volen construir alguns polítics, si més no els que són a alguna una plaça de poder (suposadament) representativa, és un món sense preguntes. Un món en què els polítics, especialment els governants, mai no s’equivoquen, incorruptibles, immunes a les temptacions humanes, infalibles i impertorbables.

(més…)

A més d’escoltar els àudio de les IV Jornades de Periodisme de la UMH, disponibles a la web de la ràdio universitària, una altra de les maneres de seguir la cobertura de les ponències va ser mitjançant twitter. Vull fer aquesta menció perquè, malgrat les seues limitacions, i també per les meues limitacions sensorials, va ser gairebé l’únic mitjà que m’ha permés accedir al sentit literal d’algunes de les opinions fetes pels ponents. En tota la resta, em dol haver de dir-ho, però l’accessibilitat de les jornades per a un discapacitat auditiu ha sigut d’una barrera insuperable. Així que he fet manualment recull de tot el “twitting” [pdf] de les IV Jornades, un material que ha sigut essencial per a mi per a poder treballar amb quelcom d’autonomia.

(més…)