Canal de Christianhavn, un barri no tan hiperturístic com Nyhavn

Copenhaguen descansa sobre Sjælland, l’illa més gran del país, de la mateixa manera que ho fa l’estàtua de la sireneta de H.C. Andersen sobre una roca amb forma d’ou mig capgirat. Mirant cap al nord-oest, a l’horitzó de la mar, la dona s’asseu tranquilament sobre la pedra envoltada d’aigua, però amb la seguretat de tenir el terra a prop, d’esquenes on viu el seu amant. Amb aquest paral·lelisme podem definir també a la capital de Dinamarca, amb una mirada nòrdica, però sense renunciar a trobar-se prop d’Europa, al qual l’estima més que cap país nòrdic. Les sensacions que es palpen en l’ambient quan un es passeja entre les gents a Kompagnistraede, Østergarde, o pel Barri Llatí, és una intel·ligent barreja de dolçor, elegància i vitalitat. Això sí, s’ha d’evitar el barri de Nyhavn, com a mínim recomane fer-ho; el seu nom significa “el port dels lladres” i és que, certament, tot el que hi ha allà es caríssim, un atrac a mà armada. Per exemple, una ampolleta d’aigua que a Alacant costaria 40 cents. en qualsevol supermercat, allà costa 20 kr. (2’80€). En canvi, el barri de Christianhavn, igual o més encara mariner que la massificada Nyhavn, ofereix un entorn més “normal”, la vida dels danesos sense cartrò i pedra, tal com és.

El 40% dels que viuen a Copenhaguen van en bici a la feina

En la novela La Srta. Smila y su especial percepción de la nieve, que va esdevenir  best-seller a l’any 1992, es descriu de la següent manera la ciutat: “Copenhaguen emergeix gradualment del camp circumdant. Llocs con París, Nova York o Londres són tan grans que no ens dónen la sensació de tenir un centre bén definit. La grandària de Copenague el permet tenir el dinamisme i el pes cultural d’altres ciutats importants, sense perdre per això l’accessibilitat d’una ciutat petita”. Probablement, l’escriptor es refereix a la “ciutat petita” al casc urbà, els límits dels quals estan vorejats per nombrosos canals que gairebé el converteixen en una petita península. En tot cas, és veritat que és una ciutat bén pensada, encara que al principi hi ha la sensació que els monuments estan escampats d’una manera caòtica, sobretot quan se’n ix de l’estació de trens.

De fet, encapçala la llista del Top 20 Most Livable Cities de la revista Monocle, una interessant publicació d’origen canadenc que es dedica a donar una perspectiva mundialista sobre política internacional, cultura i disseny per a lectors que es consideren cosmopolites. La ciutat, el nom del qual significa “port dels mercaders”, bén es podria considerar com la tercera capital de cultura a Europa, tan sols per darrere de Londres i París. Cal dir, però, que la vitalitat de la ciutat gairebé es concentra durant l’estiu, especialment entre la segona meitat de maig i la primera quinzena de setembre, que és quan es concentren la majoria de les activitats culturals, artístiques i d’esplai, així com l’horari d’obertura de la gran majoria dels museus i visites a monuments.

Entrada a la Comuna Lliure de Christiania

Hi ha dos aspectes fonamentals quan es visita la capital, sobretot per a entendre la mentalitat danesa: s’ha de visitar la “Comuna Lliure” de Christiania (barri de Christianhavn), i s’ha de recòrrer les distàncies en bicicleta. En aquest apunt no hi ha cap foto pròpia meua, i el motiu és que és molt difícil fer fotos muntat a una bicicleta. Caldria primer  un curs de malabarisme. A més, a la “Comuna Lliure” de Christiania és taxativament prohibit fer fotos.

La meua estada a Copenague ha coincidit, una altra vegada, amb l’inici d’unes jornades d’activitats d’allò més interessants. En aquest cas, ahir començava la setmana It’s a small world, dedicada a la temàtica del disseny i de les arts, bé del disseny gràfic i plàstic, com del disseny industrial, sobretot de mobles i d’interiorisme que, per a un mediterrani com jo, em costa de trobar el matís de diferència amb l’estil d’Ikea; però que per intentar no falte.

A mig camí de l'Aboulevarden, prenent el sol

Per als preparatius del viatge a Dinamarca havia fet servir una eina web per a viatges d’allò més utilíssima, que m’ha deixat bén bocadabat. En la partida i arribada s’escriuen els noms de dos carrers, edificis, monuments, places, platges, llogarets, pobles, ciutats. De dues coses qualsevulla que existisca a Dinamarca. I voilá, un itenerari amb totes les combinacions possibles de transports, ja siguen busos, metros, tramvies, trens de llarga distància, a péu, en bici… només faltava volar. Gràcies a aquesta meravellosa utilitat he pogut imprimir-me un bon grapat de fulls amb mapes per a poder arribar sa i estalvi als albergs, pubs, i museus, a falta de saber xerrar danès, per si de cas el meu anglès de pot fa mal als oïdes. Si ja m’imaginava que es tractaria d’un país sofisticat, en el fons fins que no hi arribara no ho sabria ben del tot.

Biblioteca municipal d'Århus

El passeig que feia ahir pel migdia per la Aboulevarden, a Århus va acabar sobtadament en ensopegar-me amb la Biblioteca Municipal. Sense dubtar-ho, vaig entrar per a tafanejar què hi trobava, i em vaig sentir extrany en veure en primer lloc una gegantina màquina dins d’un espai, de gairebé deu per sis metres, tancat amb vidres transparents d’uns 3 cms. de gruix; supose que per la soroll que fa, atès que hi havia un xic amb tapons als oïdes. En cada finestrò hi havien persones ficant llibres sobre una llengua negra que els transportaven per un trajecte per damunt de la màquina, rebien pampullejos de rajos de llum vermella pel damunt, i desapareixien devorats en les entranyes del monstre. El coneixement humà, d’aquesta manera, es descomponia i es classificava en el final del procès, llençant els llibres a uns carros de prestatgeria que duïen etiquetes amb paraules com: Historie, Nordisk Litteratur, o Natural Sciences. Voilà!, tot això sense cap intervenció humana. Certament, els danesos són pocs i bén avinguts.

Escultures autòmates al riu d'Århus

A la tornada, vaig tenir sort que el passeig no es desfera, doncs vaig trobar-me amb una cosa nova. Durant l’anada hi havien una mena d’escultures de ferro en l’aigua, bén curioses. A diferència de l’anada però, aquestes escultures estaven vives. Una altra vegada la complicitat de la màquina sols que, en comptes de cap motiu biblioteconòmic, funcionaven per l’art gràcies a un petit panell solar. Les escultures es movien, encenien els ulls d’un porc mediàtic, empenyien uns micos a martillejar el cap d’un home gras amb bigoti, o una mena de Quixote en versió mini que feia equilibri sobre un tronc de fusta segons va omplint-se i buidant-se d’aigua un pot. Unes estaven muntades per Niels Rahbæk i altres per Søren Lyngbye. I tot això per què? No semblava que formara part del mobiliari urbà, per molt industrial que siga l’aspecte de l’entrada a la ciutat. Estava clar que la ciutat té la cultura i les arts com el seu millor capital, i ho saben tan bé que no necessiten exhibir-ho de forma gaire ostentosa.

No tenia cap full amb la pregunta impresa, així que no vaig tenir més remei que recòrrer al meu anglès de pot a unes daneses. Dinaven al carrer, en un extrany mecano que s’improvisava com un banc, una barreja d’estil de les joguines de Lego, del mateix color vermell del logo, i dels bastonets que fan servir els metges per a mirar la boca. Vaig saber que hi havia més d’un d’aquestos, i que acompanyaven les escultures en el Festuge 2009, un festival d’estiu de teatre, música i d’arts. Si no ho he entès malament, es tractava el més important dels països nòrdics. Vaja, com si fos el Fringe d’Edimburg, però en un altre lloc (i molt més car). El festival començava aquest dia, i jo tot just acabava d’arribar. I tot just també ja sabia quin pla tenia per a la nit.

Århus, primera ciutat de visita a Dinamarca

Al contrari que Holanda, a Dinamarca no lluiten contra la Mar Bàltica, els seus milers de kilòmetres de platja (i un fotimer de velers), que mai estan a més de 80 kms. de distància des de qualsevol punt de Dinamarca, és un bon testimoni de la seua bona amistat marinera. Ni que dir de les seues ¡400 illes! guarnides darrere de la península de Jutlàndia, dels quals tan sols 70 estàn habitades. A més, té noms memorables difícilment associables a cap altre país, ni tan sols nòrdic: Hans Christian Andersen i la seua sirenita, Karen Blixen i les seues Memòries d’Àfrica, la marca de cervesa Carlsberg, la marca de joguina de peces Lego i, a més, una prolífica creació cinematogràfica: Lars Von Trier, Bille August o Carl Theodor Dreyer, cadascú amb un bon grapat d’òscars a les seues prestatgeries.

Si bé en el seu interior és el país que presenta menys diferències, és el que més es despunta d’aquelles terres nord-europees que tenen per senyera una creu escandinava. De fet, Dinamarca és als països nòrdics com Itàlia als països latins, és a dir, de tots és el mès càlid, passional, i rialler, amb un humor únic. Un humor negre però alhora amb lògica contundent, que de tant en tant se’ns fa difícil de comprendre als mediterranis. Per a mostra, un botó: en la pel·lícula danesa “Germans” (2005) de Susanne Bier, al soldat danès Michael (Ulrich Thomsen) el rescaten desprès de molts mesos presoner i maltractat pels taliban a l’Afganistan; a l’endemà li diuen que la seua família el té com a mort i respon amb un riure: “que bé, em farà gràcia llegir quina frase haurà posat a la meua làpida el borinot del meu germà“. A la meua arribada hui a Århus (la vocal “å” es pronuncia com la “o” de “poble” en accent valencià) espere que bén prompte em conten algun acudit, una de les millors maneres de conèixer un país.