Com ja vaig dir fa una setmana, hi ha un bon grapat de periodistes que aprofiten l’agost per a fer crítica (i també, autocrítica), sobre el relaxament del respecte a la lliure informació. Si més no, el 9 d’agost d’enguany es va obrir un grup a Facebook per a demanar “que els mitjans no cobrisquen més rodes de premsa sense preguntes“, i a hores d’ara hi ha més de 4.000 persones adherides. L’objectiu principal d’aquest grup era, segons el seu creador, el periodista Carlos Hernández Echevarría, fer arribar un manifest als directors de mitjans, perquè es decidiren a no publicar aquesta sort de “No-Do’s” contemporanis. Però abans que cap director haja fet res, són els mitjans els que s’han aplegat al debat, des del diari nacionalista de dretes Libertad Digital fins al d’esquerres pro-governamental Público, passant per ABC, la SER, El Mundo i, fins i tot, els informatius de la RTVE, molts dels quals han reproduït una nota de l’agència EFE que explica molt bé la situació. La periodista Almudena Ariza, que es juga la vida a l’Afagnistan per a fer la seua feina per a TVE, des de l’altra punta del món, també critica als qui es creuen “els amos de l’Univers”.

Ara que també hi ha qui diu que el periodisme peca de corporativisme, i que els periodistes a l’hora de la veritat no aprofiten gaire bé quan tenen ocasió de fer preguntes. No tot son crítiques, però, sinò també solucions profesionals, com la de Juan Varela, que proposa un compromís contra la manipulació.

1. No informar de cap acte ni publicar manifestacions expressades sense possibilitat de preguntes i accès obert dels periodistes a la informació.
2. Publicar sempre les condicions en què es duen a terme els actes oficials, amb quin pressupost i qui paga i organitza, quins són els assistents i amb quina finalitat es celebren.
3. Exigir el lliurament de tots els documents, estudis o proves als quals es faça esment i posar-les a disposició del públic.
4. Fer constar sempre la disponibilitat dels ponents per a acceptar preguntes. Especificar si alguna no n’ha tingut resposta.
5. Reduir dràsticament els entrecomillats i declaracions dels polítics, especialment als titulars i entradilles.
6. Informar més sobre allò que es fa i menys sobre allò que es diu. Sostindre el seguiment i l’evolució de promeses, projectes i altres futuribles dels càrrecs públics.

Això, en la pràctica, significaria la tornada al periodisme d’opinió de principis del segle XX, perquè si els polítics no dónen resposta sobre qüestions que els periodistes creuen relevants per a la societat, aleshores la societat haurà de trobar les respostes per les seues pròpies conclussions. En últim extrem, mai s’ha d’acceptar que els periodistes siguen mers missatgers, de manera que si a les rodes de premsa no volen mantenir un diàleg amb nosaltres, nosaltres mai no hauriem de renunciar el diàleg amb el nostre públic. No ho deia això Bill Kovach, a “Els elements del periodisme”, que el compromís últim dels periodistes és amb el seu públic?. En resum, en nom de la independència informativa, ja que l’absència de respostes és enfocada a limitaraquesta, tindrem llibertat per a opinar. I és que hi han qui es pensa que assistir a una roda de premsa ha de significar que hàgem de combregar amb rodes de molins.

Molt poques vegades he estat d’acord amb les opinions polítiques d’Arcadi Espada, però hui ha estat una excepció. Si els mitjans de comunicació serveixen per a la construcció d’una realitat, el que volen construir alguns polítics, si més no els que són a alguna una plaça de poder (suposadament) representativa, és un món sense preguntes. Un món en què els polítics, especialment els governants, mai no s’equivoquen, incorruptibles, immunes a les temptacions humanes, infalibles i impertorbables.

Amb la democràcia mediàtica els partits convocaven a correcuita rodes de premsa perquè tenien quelcom urgent a dir, i volien difondre-ho com més abans i com més ràpid millor. Èrem necessaris, i des d’aquesta possició de força hi havia conversació i espontaneïtat. El moment més representatiu d’aquesta democràcia mediàtica va ser als anys noranta del segle passat, quan la televissió era el pívot de l’agenda dels mitjans. Però hui dia aquesta democràcia ja no té gens de mediàtica. Ja bén entrat en el segle XXI, amb la ubiqüitat de les tecnologies de la informació i la democratització de les eies comunicatives, els periodistes ens hem convertit en un canal de transmissió que, en tot cas, és opcional.

Si resulta que els periodistes fem preguntes en les rodes de premsa, amb la mentalitat digital que cada dia és més evident, això seria allò que Shannon & Weaver anomenaven “soroll”. Les nostres preguntes són per a les institucions una incòmoda resistència que fa defectuòs el canal communicatiu cap a la societat a la qual volen abastar. O també podriem ser allò que Lasswell anomenava l’agulla hipodèrmica, amb la qual esperen manipular la seua respectiva masa electoral amorfa i autòmata. Hem passat doncs, de la democràcia mediàtica a la “democràcia escènica”, com vé a dir Juan Varela. Però quina “democràcia” pot haver en un escenari on no hi han preguntes?. Sense preguntes no hi han respostes, i una dictadura és l’absència de respostes.

Però si els periodistes hem esdevingut opcionals no és exclussivament per voluntat dels polítics. Aquest estiu sembla que hi han periodistes que aprofiten per a fer autocrítica, i s’han aplegat al voltant de facebook. Els directius de les empresses communicatives també són periodistes, encara que ho hagen oblidat. També són periodistes els càmeres que graven les rodes de prensa, o ho haurien de ser. També són periodistes els caps de premsa dels poders institucionals, encara que obliden que nosaltres som també un altre poder. També són periodistes els caps dels informatius, els que gestionen l’escaleta, els regidors de càmera i els locutors. Fins i tot qui prepara el prompter. Hi han periodistes que han permès que els seus mitjans s’hagen convertit en escenaris virtuals amb un nombre infinit de butaques d’espectadors, en què els polítics fan teatre. És el que ha fet en l’agost Arenas, i també Cospedal a la seu del Partit Popular a Madrid: vídeo-declaracions empaquetades, quan no tele-roda de premsa amb el polític en l’habitació del costat. Haurien de tractar aquest “subproducte informatiu” com un spot publicitari, un producte del tot legítim, però el seu espai és un altre, el que aprofiten els ciutadans per a anar a pixar.