Hi ha un bitxo vigilant en aquest racó de París.
De la meua estança a París al juliol d’enguany hi havia una cosa que em cridava l’atenció gairebé cada dia. Els bateau moche eren bufonets, la filera de llocs de venda ambulant de llibres i antiguitats tot enfilant la riba del riu Sena més d’una vegada van atreure la meua mirada encuriosida, i les terrasses de bars amb tauletes rodones amuntegades tan juntes, per damunt de la petita ombra dels tendals, eren prou afables com per a prendre un cafè noir moltes vegades. Però hi havien uns personatges que em feien oblidar de totes aquestes coses, aturaven en sec el meu passeig, ràpidament s’obrien pas d’entre totes les banalitats que tinc al cap per a emportar-se uns quants interrogants: què és això?, d’on vènen?, qui els fa?, per què?, com?, és legal?, és cosa de l’ajuntament o és iniciativa privada?, és individual o col·lectiu?. Però, sobretot, em preguntava: és bonic?.
(més…)
